L´amic Salustiano Herrero, entre burles a la tesis de l´originalitat de la nostra llegua valenciana i a un servidor, es fea el gracios ironisant al voltant de l´evangeli de San Juan: "Al principi no era el verb, era el valencià, i el valencià era Déu, el valencià estava en Déu”. En prou de mala pata volia dir que lo que yo plantege es que el català provè del valencià, cosa que no es cert, entre atres coses, perque la llengua catalana es una filla tardia i rebordonida del provençal francés que naixquè en lo trecament del franco-llatí i que va tindre que esperar, fins al segle XIX, a tindre una Renaixença lliteraria, quatre segles despres del Segle d´Or de la Lengua Valenciana, primer segle d´or de les llengues neollatines.
Perque el nobles i soldats que vingueren en Jaume I a la Conquesta de Valencia en 1238 varen ser un reduit contingent i de cap manera varen tindre l´oprtunitat d´ensenyar a parlar una llengua, la valenciana, que es parlava en lo regne musulmà valencià desde el sigle IX com es demostra en la lliteratura arab i moçarab. Una llengua plana valenciana i un parlar popular que obligà a Jaume I a donar els Furs del Regne de Valencia en “romanç valencià” per a enteniment i compliment de lo poble valencià.
Mentres, en lo que despres sería “Catalunya” a partir de que Jaume I l´adquirira pel canvi de les seues posesions en la Septimania francesa en la firma en lo Rei de França, Lluis IX, del Tractat de Corbeïl (1258), els condats de la Marca Hispanica baix soberanía francesa parlaven provençal francés. El provençal o llemosí, era una llengua que, encara que forà un romanç derivat del llatí, com el valencià, no tenía l´portacio de 5 sigles d´arabisacio com tinguerem mosatros, sino de 5 sigles en el que el seu romanç s´unificà en el provençal de la França ultrapirenaica. Aixina que prou complicat podien tindrelo els poquets catalans-francessos que vingueren en Jaume I perque, a banda de parlar una llengua distinta i sense estructura ni lliteratura propia, constituien una poblacio numericament residual com demostren els catedratics Cabanes i Ubieto en son estudi del Llibre del Repartiment i del Llibre dels Avehinaments.
Les proves de que el català prové del provençal-francès:
Prova 1.- El pare de la Romanistica i creador de la gramática comparada , el filolec alemà Frederick Diez soste en esta contundencia: “el Provenzal s´exten particularment en Catalunya” ("Grammaire des Langues Romaniques”. Paris.1874).
Prova 2.- El filólec suiç-alemà Meyer Lübcke sentenciaba que “el català no es mes que un dialecte del Provenzal” (“Grammaire des Langues Romanes".Paris.1890. pág.13).
La falsetat de la teoría de buit llingüitic en el Regne de Valencia no es que la demostre yo, sino la mateixa “romanística” de la que tant parla l´amic Salustiano:
Prova 3.- El catedrátic d´Historia Pedro Aguado Bleye (1884-1954) “Manual d´Historia d´Espanya” Tomo I, pag. 456, 1954, sostè: "... Se ha fet alussio a la varietat de llengues empleades en AL-Andalus (711 al 1301) en consonancia en l´heterogeneitat de sa població... Els moçárabs emplearen el llatí en els seus llibres i escrits; pero en l´us diari parlaven una llengua romanç, que no se escrivía, pero que era d´us general en els segles IX i X, al manco, no a soles entre moçárabs i jueus, sino entre musulmans de totes les classes socials...".
Prova 4.- El filolec i arabiste Juliá Rivera i Tarragó (1858-1934) “D´Historia Arábigo-Valenciana. Any 1925”: “…Com que les histories d´eixe temps estaven escrites en arab, es forjà l´idea erronea de que els musulmans espanyols parlaven tots en arab...". "Es te la seguretat de que el poble musulmà español parlava en romanç molts segles abans de l´invasio arab".
Prova 6.- L´arabiste, lexicógraf i historiaor Francisco Javier Simonet y Baca, per eixemple, relata dels mossaraps que “donant gallarda mostra de la seua capacitat, el seu ingeni i aplicacio, i acomodant-se a les dificils circumstancies del seu llarc cautiveri, cultivaren ambes llengües i lliteratures, sobreixint aixina en l’arap com en en l’hispa-llatina, pero sense oblidar la seua propia”. I afig “Els mossaraps conservaren perpetuament el coneiximent de la llengua latina, al menys com a llengua sabia. Ocorre l’important qüestio de la llengua vulgar usada comunment per aquell poble, puix ni l’arap era parlat generalment pels mossaraps, com alguns han supost, ni l’antic llatí es parlava ya pels espanyols, duent alguns sigles de decadencia i descomposicio en l’us familiar i corrent. Mosatros creem que els mossarabs parlaven un dialecte vulgar, format de l’antic llati i d’atres elements filologics acumulats en el transcurs dels sigles en tota la peninsula, sent molt pareguts als romançs de hui”.
Prova 7.- El Catedratic de l´Universitat Complutense de Madrid, Manuel Mourelle de Lema abunda en esta questió (“La identidad etnolinguistica de Valencia desde la antigüedad hasta el siglo XIV”) quan diu que “en la Llengua valenciana se troben vius molts vocables procedents de l’arab… hibridacio i seudomorfosis son fenomens llingüistics resultants d’una llarga convivencia de dos cultures: l’ibero-llatina valenciana i l’arab”.
Prova 8.- El profesor Gómez Bayarri, llicenciat en Filosofia i Lletres i Doctor en Historia per la Universitat de Zaragoza, acota en el seu llibre “La Llengua valenciana hasta Jaime I” que “el romanç, idioma mare, degué constituir el vehicul d´expressio de la vida cotidina familiar i llaç de comunicacio de la vida sentimental. Aixina ho atestiguen les cançons d´amor, ample repertori, ple d´amable dolçor,…”
Prova 9.- L´escritora i experta arabista, Teresa Garulo, profesora del Departament d´Estudis Arabs i Islamics de l´Universitat Complutense de Madrid escriu (“Ar.Rusafi de Valencia”. Teresa Garulo. Hiperion, 1980) que “Els viages a Orient es convertixen en el vehicul transmissor de la cultura arab; a les grans metropolis van els homes cults, desijosos de perfeccionar la seua cultura, i al regressar duen les novetats de Bagdad, tota la poesia dels moderns, i mes tart dels neoclassics, que son els que eixercixen una influencia viva, directa i eficaç dels poetes hispanoarabs”. I continúa: “A principis del sigle X, Muqqadam de Cabra creà la moaxaja, producte tipicament hispa-arab, caracterisada per l’estructura estrofica, desconeguda en la poesia arab, i per l’adicio d’un final en romanç, la jarcha”.
“A soles en Valencia manté la tradicio cultural anterior als almoravits, i en Ibn Jafaya (m.1138) i el seu nebot Ibn azZaqqaq (m. 1134) es creà una escola de poetes paisagistes que encara saberen reanimar l’andamiage de la casida i renovar el cabal de las metafores”, escriu Teresa Garulo.
Prova 10.- El Catedratic d´Historia Leopolt Peñarroja senyala en “El mozárabe de Valencia” que les jarches (harges) “se convertixen en sintoma i en cristal a través del qual es possible penetrar en l’interioritat de la civilisacio romanica de Al Andalus, per la seua conexio o pertinença a una primitiva lirica romanica”. Per a Peñarroja, “les jarches anuncien, consequentment, la permanencia d´un mon cultural hispa-romanic, distint, encara que intimament ve de la cultura arabiga implantada en el segle VIII. Hui no n´hi ha cap dubte de que en el trasmon de les jarches valencianes n´hi ha una lliteratura pre-existent i popular”.
Prova 11.- L´arabiste Emilio García Gómez, President de l´Academia de l´Historia i membre de la Real Academia Española de la Lengua, feu (“Las Jarchas romances” Seix Barral, 1975)
"l’observacio de la metrica de les moaxahes i dels zejels no seguixen la metrica arabica, sino la metrica silabica llatina, la romanica, que va perviure durant tot el periodo d’arabisacio".
"l’observacio de la metrica de les moaxahes i dels zejels no seguixen la metrica arabica, sino la metrica silabica llatina, la romanica, que va perviure durant tot el periodo d’arabisacio".
Prova 12.- El catedratic de Llengua i Lliteratura i filolec, Dámaso Alonso Fernández de las Redondas, despres d’estudiar una vintena de moaxahes que va trobar Samuel Stern, professor universitari, en una sinagoga de Jerusalem, va dir que “musulmans, jueus i mossarabs, utilisaven un romanç vernacular, els quals caracters estructurals eren similars als del valencià primitiu. Est romanç vernacul gojava, ademes, de plena vitalitat a l’hora de la reconquista i tenía llimits definits”.
Prova 13.- El filolec, migevaliste i Historiaor, Ramón Menéndez Pidal, conta (“Primera Crónica General de España que mandó componer Alfonso el Sabio”) que Mio Cid, Rodrigo Díaz de Vivar, al conquistar la ciutat de Valencia, en 1090, encarregà la vigilancia i defensa de la ciutat als mossaraps que hi havien dins, “perque foren criats en els moros i parlaven aixina com ells i sabien les seues maneres i costums”.
Prova 14.- El migevaliste i Catedratic, Antonio Ubieto Arteta afirma que “els musulmans que nos invadiren i colonisaren no foren mai superiors en numero als naturals de Valencia, als quals ademes respectaren, i recorda que la sura II del Coran obliga als arabs a protegir als cristians i a les seues iglesies”.
Està mes que demostrat que no es veritat lo que diuen els catalanistes de que quan arribà Jaume I no va trobar aci cap mossarab i per lo tant no es parlava el romanç. Per als catalanistes, i d´entre ells a Manuel Sanchis Guarner (“Informe de la Llengua” de l’Universitat de Valencia) “en el sigle XII, els fanatics almoravits nortafricans en la seua intolerancia religiosa enderrocaren virtualment les mossarabies”.
Prova 15.- El Catedratic d´Estudis Hispánics Al Andalus de la Universitat de El Cairo Hussein Mones en el seu llibre “Andalusia, Algarbia and Al Sharky” conta que “a l´arribá de Jaume I a Valencia en 1238, n´hi havien aci, en tot el territori del Regne Moro de Valencia, 120.000 musulmans, 65.000 cristians (mossarabs) i 2.000 judeus”.
Segons Mones, ho arreplega en el seu llibre, al rendir-se el rei Zayan a Jaume I i donar-li les claus de les portes de la ciutat, li va dir: “En la ciutat de Valencia conviuen musulmans, gente noble del meu poble, junt a cristians i jueus. Espere que sapia governar-los per a que continuen vivint en la mateixa armonia i per a que treballen esta noble terra conjuntament. Aci, durant el meu regnat eixien processons de Semana Santa i els cristians professaven la seua religio en tota llibertat, donat que el nostre Coran reconeix a Crist i a la Verge. Espere que voste concedixca el mateix tracte als musulmans de Valencia”.
Prova 16.- F. J. Simonet, del que ya hem parlat al principi, al voltant d´aço, escriu que“els mossarabs mai aplegaren a oblidar, ni en l’us vulgar ni en el lliterari, l’idioma llati e hispa-llati rebut dels seus ascendents, el seu idioma religios i nacional”.
Prova 17.- L´escritor, dramaturg, historiaor i epigrafiste Aureliano Fernández Guerra assegura que “els mossarabs foren guardadors fidelissims de la llengua romanç, de la poesia i de les costums dels seus antepassats”.
Axina que, amic Salustiano, una atra de les mentires del catalanisme nacionaliste no es a soles la teoría de l´unitat de la llengua valenciana i catalana, sino tambe el carácter uniformiste i unitari que es preten donar a la “Romanística internacional” per a convalidar lo que es del tot punt fals. LLavors, queda demostrat que ni la Romanistica manté una posició unánime i que, al manco, un important numero d´eminents romanistes, filolecs, migevalistes i historiaors defenen que quan arribà Jaume I al front de les tropes aragonesses junt a uns quants nobles i soldats feudataris del rei de França, en el Regne de Valencia es parlava el romanç valencià mentres que en els condats de la Marca Hispánica, que sigles mes tart pasaría a ser una provincia d´Espanya baix el nom de Catalunya, es parlava el provençal-francés.
Comentarios
Publicar un comentario