Este va ser el meu discurs de la XIII edicio dels Premis Llealtat que otorga el Gup d´Accio Valencianista:
Amics i amigues del Grup, Bona nit.
Com en edicions anteriors, la meua responsabilitat d´esta nit patriotica no es atra que la de fervos arrivar una vissio del personajge, el nostre premi llealtat d´enguany, de Manolo, al voltant de les circumstancies politiques en la que es troba el valencianisme.
Sempre ha segut aixina i, encara que les coses han cambiat de dos anys aci, yo crec que molts del que hui estem junt a a Manolo i el Gav seguim conjurats en buscar una exida congruent i lleal als ideals fundacionals de la nostra entitat i a la conciencia individual de cadascu de mosatros.
Tal volta ningú s´haja donat conter que despus ahir es va cumplir el 15 aniversari de la mes gran manifestacio que es va celebrar en Valencia a lo llarc de tota la seua historia. Va ser en efecte, el 13 de Juny de 1997 i reviure eixa fecha, les seues circunstancies, i repasar les seues fotografíes resulta especialmente revelaor per al valencianisme tres lustros despres.
Lo primer que mos pot vinde al cap es on està tota eixa gent que forem capaços de movilissar en un moment en el que el PP ya gobernava en la Comunitat Valenciana. Lo segon, el protagonisme decisiu que va tindre el Grup en l´organissacio de la manifestacio, i lo tercer, com sempre, la greu divissio que ya patia el valencianisme en el seu si.
I un mes abans d´eixe 13 de Juny, en el mes de maig, estavem omplint el carrers de Madrit i colorejant en la nostra Senyera de Senyeres el monument a la Constitucio per a protestar per una sentencia del Tribunal Constitucional que obria la porta a l´us de la denominacio de català per a la nostra milenaria llengua valenciana.
Pasa el temps, mos fem majors, alguns ya mos han deixat i atres- i esta es l´autentica realitat i no te atre nom- mos han traicionat. Son les seqüencies inexorables, el tracte sucessiu de la nostra temporalitat, en la que lo mes trist ya no es vore com perguém als que mes volem, sino com alguns del que se juntavem en mosatros en este salo hui fruixen de la miseria i la pudor de la seua traicio.
Per aixo mosatros, inasequibles al desalè, hui honrem la llealtat. Va ser despres d´aquella gran manifestacio quan en el Grup que yo presidia mos donarem conter de que la traicio s´ensenyorejaba en les mes representatives instancies de les entitats culturals valencianistes i els seus mes “honorables” presidents fean ya cua per a ingresar en la nomina oficial de la nova Academia Valenciana de la Llengua o de quaslevol atra institucio o orgue de l´administracio popular.
I a l´hora que el GAV penjaba en sa Sala de Juntes la llista de l´indignitat en el mom i llinages de les persones que vengueren miserablement la seua anima al poder politic, tambe mosatros vullguerem oferir el llorer de la llealtat a aquells valencianistes que, front a vent i mareja, seguien preferint l´incomoda intemperie de la lluita i del carrer, als oropels del poder i la comoditat de la nomina.
Per aixo esta nit li donem a Manolo el llorer de la llealtat, per la seua inasequible fidelitat, per la seua honradea intelectual, pel seu compromis ideologic i gran amor a Valencia i a lo valencià.
Tambe complim ara 10 anys en que vaig pasar el testic de la presidencia del GAV a Manolo per tal de mampendre junts la tarea de fer reviscolar a un valencianisme politic desnortat i en caiguda lliure on els capitáns i tota la seua oficialitat abandonaben el barco buscant l´ acomodament en el poder quel´s oferia el sempre acollidor Partir Popular.
Junt a Manolo, Lola y Chimo Lanuza, 2 anys despres llegiem en el GAV el discurs del Nou Valencianisme que donaria peu a la creacio de la formacio Coalicio Valenciana en la que Manolo, desde el primer hasta l´ultim dia va ser el seu vicepresident.
Ma a ma, ferem l´imposible per tal de tornar a construir l´edifici derruit del valencianisme politic en el que tingueren cabuda, baix la reivindicacio histórica del foralisme valencianiste, totes les families i sentiments que acollix nostra real senyera. Com a president del Coalicio a lo llacr d´exia época, Manolo, hui te testimonie davant de tots, la teua generosistat i compromis.
En el partit mos conjurarem per a deixar a banda lo mos diferenciaba, per a primar lo que mos unia, i conseguirem a lo llarc de 78 consells forals y 7 congressos la participacio de persones, sentiments i idees valencianistes que cuajá en un cos ideologic integraor que no a soles donaba resposta a lo en son dia va ser el valencianisme fondacional del GAV en el 77 y de Unio Valenciana en el 82, sino que s´actualisaba en propostes economiques, socials , culturals i morals de les que queden mils i mils de fulles com a testimoni de l´esforç d´una militancia que es va deixar la pell intentant resucitar el malat o al mort que acollirem despres de la desfeta d´Unio Valenciana.
En ella mos juntarem valenciansites de totes les procedencies, i en eixa cridà la presencia de Manolo va ser decisiva. D´esquerres i de dretes, republicans i monarquics, regionalistes, espanyolistes, nacionalistes i foralistes i establirem a com a formula d´unio la reivindicacio de la formula histórica que mes mos unia al voltant de la nostra foralitat tradicional dins del les regles del joc constitucional vigent. No varem fer propostes maximalistes sino de minims per tal de que qualsevol que es senta valencià i valencianiste tinguera les portes obertes per a poder convuire en total respecte entre uns i atres i a la tradicio i llegalitat valenciana.
A soles mos quedà fora de dita unió i Manolo va ser testic preferent d´aixo, Unio Valenciana. Desde les files residuals dels partit que funda Miguel Ramón Izquierdo i Gonzalez Lizondo se mos acusava de antinacionalistes, divissors del valencianisme, de personalisme ….I hui, 5 anys despres, es prou revelaor vore que en els dos presidents que vaig negociar sense preu ni condicions l´unio del valencianisme, Ballester y Miralles, hui militen i tenen carrec remunerat en el partit Popular. Els dos o els 3 últims, perque no seria just deixar de recordar com en este acte i Saló, en el premit llealtat del 2003 a D. Miguel Ramon Izquierdo, un euforic candidato a President de la Generalitat, Jose Maria Chiquillo se me acostaba per l´esquena per a demanarme ayuda i ocupaba esta tribuna per a plorar a ulls plens pel seu amor, estima i llealtat a D. Miguel.
Mosatros, drespres de 35 anys, seguim aci diguent lo mateix, defenguent lo mateix i sense que ningu, Manolo, mos puga dir a la cara que som un taridors o deslleals a la causa del valencianisme.
Coalicio pugué ser… pero quan mos donarem conter de que la travessia del desert del valencianisme es revelaba molt mes llarga de lo que pensavem, junt a Manolo, decidirem tornar al puesto d´eixida, a la casa mare, al Grup, per a avituallarmos, nutrirmos, enfortirmos, recuperantmos de les ferides, i esperar el moment oportu -al que no renunciem de cap manera- per a fer sonar de nou –quan pertoque- el redoble de la cridà a la lluita dels valencians i valencianistes fidels a la patria a la que hem jurat defendre en la llealtat a la historia i a la tradicio valenciana.
Comprenc la desesperacio i impaciencia de molta gent. Tal volta eixe siga el meu pecat. Pero en l´experiencia del temps i de les ferides patides, crec que no podem precipitarmos de nou i pensar que lo que vol la gent es lo que mos demana a mosatros el cos o la nostra anima valenciana.
Cadascu que faça lo que vullga. Yo no soc qui per a donar lliçons a ningu, ni molt manco, pero parle per mi mateixa i per les meues experiencies i crec que no ha arrivat encara l´hora redona, definitiva i maura del nou valencianisme. A banda de que estic convençut de que arribarà.
Personalment crec que qualsevol inciativa sincera i repectuosa en la llei, la tradicio i l´historia del Regne de Valencia i en les propostes fundacionals del Grup i del Nou Valencianisme mereix tot el nostre respecte, com tambe demanem que qualsevol actuacio mos respecte a tots els que estem al front d´una entitat o atra, si lo que vol es mampredre una iniciativa d´unio i no de divissio, perque pense que no es pot alçar cap banderà de l´unio eixercint el dret d´adminissio, exigint possicions de maxim que, a banda de vulnerar l´historia i la tradicio valenciana, es convertixen en un element d´enfrontament de la familia valencianista.
La dificultat del temps que mos ha tocat viure mos exigix a tots, i molt mes al que busquen lliderar al valencianisme, una altura de mires i una generositat intelectual que construixca un discurs positiu i integraor de tots els valencianistes, sense excloue d´entrà a ningu, sense complexos, valent i valencianiste, que respecte els nostres signes d´identitat en les seues dimenssions tradicionals i historiquies i no fent propostes arriscaes que no sols no son aceptaes per la majoria de mosatros sino que, demés, tenen el rebuig social d´un poble, que abanda de viure un valencianisme mimetic, no aceptará mai una real senyera o una denominacio per a nostre regne que no siga el que mos ha marcat la tradicio i l´historia dels valencians.
Manolo, en nom de la Coordinadora d´Entitats Culturals del Regne de Valencia que hui per huy yo presidixc te done les gracies per la teua llealtat. No personal, ni molt manco cap a mi, sino al Grup y al valencianisme. Hem vist pasar per la porta de la casa tant de traidor i desvergonyit que hui el valor de la llealtat i del llorer que hui t´entreguem no te preu.
Yo te convide a tu i al Grup a que m´ajudeu en la tarea que mampren ara en la Coordinadora i que te tres missions primordials de cara al futur:
1.- La edicio, aprofitant el 10 aniversari -l´any que ve- del volum de les conclussions del II Congres de LLengua Valenciana i que com saps estem ya tractant en els persones que participaren en l´organizasicio i direccio d´aquella gran convenció cultural valencianista, dirigida per Chimo lanuza i Jesualdo Masia.
2.- Convocar la V Gala de la llengua com a punt de referencia intelectual del valencianisme i l´entrega de la II edicio dels Premis Palleter dirigits, especialmente, als valencianistes mes jovens.
3.- Tornar a ser el punt d´encontre entre associacions civiques i culturals per a conformar una autentica estructura participativa, forta i consolidá, que mos servixca, com ya hem fet en atres ocassions, per a ser el reactiu i movilisaor d´una societat adormida a la que tindrem, al preu que siga, que tornar a traure al carrer per a defendre a Valencia quan pertoque.
Y ahora quiero acabar este parlamento en español, y espero que nadie me lo prohíba, en memoria y recurso de tantos valencianos hispanoparlantes que pese a esta condición, siempre han sentido correr por sus venas la fe en un valencianismo irreductible. Nadie puede tener el medidor del valencianismo de nuestras almas o conciencias, ni mucho menos para subvertir la tradición y la ley. Soy hijo de madre de Silla, valencianaparlante, y de padre de Enguera castellanoparlante, y ambos nos han criado, a mi y a mis hermanos, desde el amor a la tradición, al derecho y a nuestra tierra. Uno en valenciano y otro en castellano. El rigor del más minímo sentido histórico de lo valenciano nos exige el máximo respeto a cualquiera de las dos lenguas valencianas, signos de nuestra identidad, y cuya legalidad es la expresión de una realidad histórica contra la que no pudieron ni podrán protestar jamás los enemigos del Reino de Valencia.
Sobre la máxima del respeto a la tradición y a la ley se erige como irreductible el respeto a la libertad profunda de las personas en el ejercicio de sus derechos inalienables contra los que los prohibidores de turno ponen multas por “errores de identidad”. Nadie ha de darnos lecciones de lo que somos o lo que hemos de sentir. Nuestra alma está esculpida con el cincel de la tradición y de la historia, acrisolada en una norma colectiva que hace de la tradición ley, y de la ley derechos y libertades.
Vivamos, con la humildad que nos impone el momento, esas libertades y derechos que como valencianos nos corresponden sin limitar ni emborronar las conciencias de nuestros hermanos y hagamos de la militancia valencianista un campo verdaderamente abonado para el respeto y la unidad.
Vixca Valencia
Comentarios
Publicar un comentario