JAIME I, REY DE ARAGÓN Y REY DE VALENCIA. La lengua valenciana anterior a Jaime I
Escritor. Juan García Sentandreu es autor de 11 libros de Historia, derecho y cultura valenciana
E nos fom en la rambla
entre el reyal e la torra,
e quam vim nostra senyera sus en la torra e descavalcam,
e quam vim nostra senyera sus en la torra e descavalcam,
e dreçam nos vers orient,
e ploram en nostres ulls,
besant la terra per la gran mercé que Deu nos havia feita.(*)
(*) Estábamos en la rambla entre el (palacio) real y la torre, y cuando vi nuestra señera en la torre y descabalgué, me giré hacia oriente y mis ojos lloraron, besando la tierra por la gran merced que Dios nos había hecho.
Con estas palabras describió Jaime I en su Crónica su impresión ante la señal de rendición del poder musulmán de Valencia. El rey entraba en la ciudad el 9 de Octubre de 1238 y conquistaba así un Reino cuyos orígenes se remontan a la segunda centuria antes de Cristo. Jaime I descabalgó sobre lo que era el solar del actual Convento de la Trinidad, entre la rambla y a orillas del río Turia y principio de la Calle Alboraya, y frente a el se alzaba, ya vencida, la capital del Reino moro de Balansiya que competía en esplendor cultural y económico con Córdoba y Bagdad.
En la conocida Torre de Ali Bufat, actual Palacio del Temple ( junto a la actual Delegación de Gobierno), fue izada la enseña real de Jaime I compuesta por dos barras rojas sobre tres barras doradas que en aquel tiempo era la enseña de la Casa de Aragón, coincidentes con las de oro y púrpura que utilizaba el Papa, ya que la heráldica papal era la utilizada por los reyes católicos, súbditos religiosos de Roma. Fue al rey Pedro el Ceremonioso al que le debemos nuestra querida “Real Senyera Tricolor i Coronada” que en 1377 incorporó la corona real sobre las franja azul y las barras: “en les seues Reyals letres que ell signa en sa ma, ço es en lo seu titol on se diu Rey darago de Valentia / en la L que es mijana letra daquets nom Valentia pinta de sa ma una corona”, a la que acompañamos cada 9 de Octubre por el centro de nuestra ciudad en conmemoración de la conquista cristiana del Reino de Valencia.
El
Reino de Valencia hablaba lengua valenciana antes de la llegada de Jaime I gracias a los cristianos bajo dominio musulmán que en número de 60.000
vivían en nuestro territorio. A la llegada de Jaime I la sociedad valenciana la
componían 120.000 valencianos árabes, 60.000 mozárabes (cristianos) y
2.000 judíos. Los mozárabes valencianos fueron los que mantuvieron a lo
largo de los 5 siglos de poder musulmán todas sus tradiciones cristianas, su
religión y la lengua propia que era el “romanç valencià” que empezó a cuajar como tal a finales del siglo IX. A ello hay
que añadir que la invasión almohade de Al-Ándalus a partir de mediados del
siglo XII no extinguió de ninguna manera la población cristiana valenciana,
como sostiene el catalanismo para fundamentar la pérdida total de la Lengua
Valenciana.
El Historiador Aguado Blaye afirma que: “Los mozárabes emplearon el latín en sus libros y escritos; pero en el
uso diario hablaban una lengua romance que no se escribía pero que era de uso
general en los siglos IX y X”. J. Ribera sostiene también que: "Hay
un hecho que salta a la vista. Cuando las huestes del Rey D. Jaime llegan a
Valencia, se nota un fenómeno que sorprende algo: una gran parte de los nombres
geográficos de los poblados de la huerta de Valencia son latinos, mejor dicho,
romances...”.
También los musulmanes valencianos emplearon en su
vida familiar la lengua romance antes de la conquista del rey D. Jaime.
J. Ribera confirma que puesto "que conquistada y dominada por los
árabes nuestra tierra, se habló durante los varios siglos de su
dominación por los propios muslimes un dialecto romance. Se sabe de modo
indudable que en la región de Valencia se habló ese romance, del que quedan
huellas no sólo en libros arábigos, sino también en la nomenclatura geográfica
de la región. Para explicarse bien esa nomenclatura hace falta conocer el latín
vulgar valenciano que usaron los moros".
El 'romance valenciano' se seguía hablando en el
siglo XII, lo mismo que a lo largo de todo el XIII, como testimonian los
relativamente abundantes documentos que todavía se conservan. El profesor y catedrático Mourelle de Lema, estima que siendo importante la teoría del
Repartiment, no hay que centrarse sólo en él para demostrar que los catalanes
no pudieron imponer su lengua, pues hay más de 14.000 documentos en archivos de
la Corona de Aragón, todos ellos referidos al reinado de Jaime I, que seguro
aportaran mucha luz al romance valenciano, como por ejemplo la Colección
Diplomática de Jaime I, años 1217 a 1253. Mourelle de Lema subraya que
cuando Jaime I se dirigía a los catalanes lo hacía en un romance provenzal (llemosí) y
cuando hablaba o escribía a los valencianos lo hacía en romance valenciano.
En Valencia y Murcia Muhammad
ibn Mardanis, más
conocido como el Rey Lobo
(1147-1172), se hizo pronto con el poder y consiguió resistir el
empuje de los almohades hasta un año antes de su muerte (1171). Según el Catedratico y Profesor Reinhart Dozy, “el Rey Lobo, Ibn-Mardanis, no desmentía su origen
cristiano, sino que gustaba vestirse como los cristianos, sus vecinos; usaba
las mismas armas, aparejaba los caballos del mismo modo y gustaba hablar y
escribir su lengua, y fue nombrado en 1147 Rey de Valencia”. Existe documentación de este monarca en la Universidad del Cairo
escrita en romance valenciano. Su nombre completo era Abu ‘Abd Allah Muhammad
b. Sa’d b. Mardanish. Su papel como monarca
musulmán de Murcia y Valencia fue trascendente frente al intenso avance de los
almohades en la Península e incluso entre los diferentes reinos cristianos.
Abu ‘Abd
Allah Muhammad b. Sa’d b. Mardanish nació en Peñíscola entre los años 518-519/1124-1125. Según los estudios
realizados por Dozy que
posteriormente recoge Codera y Zaidín en
su obra, procedía de una familia de origen hispano y cristiano que se convirtió
con el tiempo al islamismo. Quizá esta circunstancia explique algunos de sus
comportamientos. Vestía igual que los cristianos, portaba las mismas armas, e incluso su
política estaba vinculada a los reyes cristianos, pagando un tributo anual a
cambio de su protección. Este aspecto posee una gran relevancia dentro del
ámbito andalusí, ya que, como señala Viguera Molins “(…) ejemplifica una tercera opción en el panorama andalusí: la del vasallaje
a distancia de los cristianos, con alguna dependencia tributaria con éstos,
pero conservando la autonomía política (que será la fórmula aplicada luego con
éxito por el reino nazarí de Granada) (…)”.
Estamos, pues, a 50 años de la llegada de Jaime I y
la presencia cristiana no sólo era determinante a nivel poblacional sino que,
incluso, marcó la personalidad de su soberano el Rey Lobo que manteniendo
muchas de sus tradiciones originales cristianas pese a su neoarabismo, hablaba Lengua
Valenciana y mantenía un equilibrio social y religioso entre las diferentes
creencias del reino moro valenciano.
Precisamente, el arzobispo D. Rodrigo Jiménez de Rada, en su obra Historia Arabum alude a las
intervenciones que realizaban en territorio musulmán el “rey Lobo” en defensa
de los cristianos y contra la presión almohade: “(…) Erat autem inter Vandalos cismarinos uir prudentia preditus,
liberalis, strenuus et benignus qui Mahomat Abençahat et rex Lupus postea fuit
dictus. Hic optinuit regnum Valentie et regnum Murcie et que ad ea confi na
pertinebant, Lorcam Vastam et Guadiex et loca plurima circa ista. Christiani
eciam plurima ocupaban donecuinientes Almohades ab Affrica et Vandalia Almorauides extirparunt. Set
quia de aduentu forum in Historia Gótica fuimos prosecuti, hic noluimus iterare”.
Otro dato que muestra que el cristianismo no sólo
pervivió bajo el imperio musulmán sino que tenía una gran fuerza social con
todas sus tradiciones y creencias nos la da el Papa Alexandre III que le enviaría al Rey Lobo dos cartas para agradecerle el
especial trato de favor que dispensaba a los cristianos mozárabes en sus
territorios en 1167 (71 año antes de la conquista de Valencia) "cultores et iedeles Chistiquadam speciali praerogativa diligis et
honar et eis familiaritalis gratiam nosceris non modicam exhibere".
Así pues, resultan del todo falsas las teorías
catalanistas que fundamentan en la perdida de la sociedad cristiana la
desaparición del romance valenciano antiguo, lo primero porque la vitalidad del
cristianismo bajo el islam en Valencia está totalmente documentado, como hemos
visto. Pero no sólo fueron los 60.000 mozárabes los que hablaban el “Romanç
Valencià” sino que los 2.000 judíos y gran parte de la sociedad árabe, su
aristocracia y soberanos, también compatibilizaban el uso de la Lengua
Valenciana con el árabe lo que hacía que los poetas moros lo incorporaran
siglos antes de la llegada de Jaime I a sus poemas y canciones, como es el
ejemplo de la Jarchas valencianas que, pese a estar escritas en árabe,
remataban sus estrofas finales (Moaxahas) en romance valenciano.
E nos fom en la rambla
entre el reyal e la torra,
e quam vim nostra senyera sus en la torra e descavalcam,
e dreçam nos vers orient,
e ploram en nostres ulls,
besant la terra per la gran mercé que Deu nos havia feita.(*)
(*) Estavem en la rambla entre el (palau) real i la torre, i quan varem vore la nostra senyera en la torre varem descavalgar, me giri cap a orient, i els meus ulls ploraren, besant la terra, per la gran merce que Deu mos havia fet.
En estes paraules descrigue
Jaume I en la seua Cronica la seua impressio davant la senyal de rendicio del
poder musulma de Valencia. El rei entrava en la ciutat el 9 d'Octubre de 1238 i
conquistava aixina un Regne en uns origens que´s remonten a la segon centuria
abans de Crist. Jaume I descavalcà sobre lo que era el solar de l'actual
Convent de la Trinitat, entre la rambla i a vores del riu Turia i principi del
Carrer Alboraya, i front al s'alçava, ya vençuda, la capital del Regne more de
Balansiya que competia en esplendor cultural i economic en Córdoba i Bagdad.
En la coneguda Torre d'Ali
Bufat, actual Palau del Temple ( junt a l'actual Delegacio de Govern), fon
issada l'ensenya real de Jaume I composta per dos barres roges sobre tres
barres rossejades que en aquell temps era l'ensenya de la Casa d'Arago,
coincidents en les d'or i purpura que utilisava el Papa, ya que l'heraldica
papal era l'utilisada pels reins catolics, subdits religiosos de Roma. Fon al
rei Pere el Cerimonios al que li devem
nostra volguda “Real Senyera Tricolor i Coronada” que en 1377 incorporà la
corona real sobre les franja blava i les barres: “en els Seues Reyal Letres que
ell signa en sa ma ço es en lo seu titol on se diu Rey d´Aragó de Valentia / en
la L que es mijana lletra daquets nom Valentia pinta de siga ma una corona”,
a la que acompanyem cada 9 d'Octubre pel centre de nostra ciutat en
commemoracio de la conquista cristiana
del Regne de Valencia.
El Regne de Valéncia se parlava Llengua Valenciana abans de l'arribada
de Jaume I en 1238 gracies als cristians baix domini musulma que en numero de
60.000 vivien en nostre territori. A l'arribada de Jaume I la societat
valenciana la componien 120.000 valencians araps, 60.000 mossaraps (cristians)
i 2.000 judeus. Els mossaraps valencians foren els que mantingueren, a lo llarc
dels 5 sigles de poder musulma, totes les seues tradicions cristianes, la seua
religio i la llengua propia que era el 'romanç valencià' que començà a
quallaret com tal a finals del sigle IX. A aixo hi ha que afegir que l'invasio
almohade d'Al-Ándalus a partir d'amijanats del sigle XII no extingui de ninguna
manera la poblacio cristiana valenciana, com soste el catalanisme per a
fonamentar la perdua total de la Llengua Valenciana.
L'Historiador Aguado Blaye afirma que: 'Els mossaraps ocuparen el llati en els seus
llibres i escrits; pero en l'us diari parlaven una llengua romanç que no
s'escrivia pero que era d'us general en els sigles IX i X'.
Diu J. Ribera que: 'Hi ha un
fet que bot a la vista. Quan les hosts del Rei D. Jaume arriben a Valéncia, se
nota un fenomen que sorpren algo: una gran part dels noms geografics dels
poblats de l'horta de Valencia son llatins, millor dit, romanços...'.
Tambe els musulmans valencians ocuparen en la seua vida familiar la
llengua romanç, abans de la conquista del rei D. Jaume. J. Ribera confirma que
posat que conquistada i dominada pels araps nostra terra, 'Se parlà durant els
varis sigles de la seua dominacio pels propis muslims un dialecte romanç. Se
sap de modo indubtable que en la regio de Valéncia se parlà eixe romanç, del
que queden calcigades no soles en llibres arabics, sino tambe en la
nomenclatura geografica de la regio. Per a explicar-se be eixa nomenclatura fa
falta coneixer el llati vulgar valencià que usaren els moros'.
El 'romanç valencià' se seguia parlant en el sigle XII, lo mateix que a
lo llarc de tot el XIII, com testimonien els relativament abundants documents
que encara se conserven...
El
professor i catedratic Mourelle de Lema, estimacio que sent
important la teoria del Repartiment, no hi ha que centrar-se soles en ell per a
demostrar que els catalans no pogueren impondre la seua llengua, puix hi ha mes
de 14.000 documents en archius de la Corona d'Arago, tots ells referits al
regnat de Jaume I, que segur aportaren molta llum al romanç valencià, com per
eixemple la Coleccio Diplomatica de Jaume I, anys 1217 a 1253. Mourelle de Lema
subralla que quan Jaume I se dirigia als catalans ho fea en un romanç provençal
i quan parlava o escrivia als valencians ho fea en romanç valencià.
En Valéncia i Murcia Muhammad ibn Mardanis, mes conegut
com el Rei Llop (1147-1172), se feu pronte en el poder i consegui
resistir l'espente dels almohades fins un any abans de la seua mort (1171). Segons
el Catedratic i Professor Reinhart Dozy, 'el Rei Llop,
Ibn-Mardanis, no desmentia el seu orige cristia, sino que agradava vestir-se
com els cristians, les seues veïns; usava les mateixes armes, aparellava els
cavalls del mateix modo i agradava parlar i escriure la seua llengua, i fon
nomenat en 1147 Rei de Valéncia'. Existix documentacio d'este monarca en
l'Universitat del Caire escrita en romanç valencià. El seu nom complet era Abu
‘Abd Allah Muhammad b. Sa’d b. Mardanish. El seu paper com monarca
musulma de Murcia i Valéncia fon transcendent front a l'intens alvanç dels
almohades en la Peninsula i fins i tot entre els diferents regnes cristians.
Abu ‘Abd Allah Muhammad b. Sa’d b. Mardanish naixque en
Penyiscola entre els anys 518-519/1124-1125. Segons els estudies realisats per Dozy que posteriorment arreplega Codera
i Zaidín en la seua obra, procedia d'una familia d'orige hispa i cristia
que se converti en el temps a l'islamisme. Potser esta circumstancia explique
alguns dels seus comportaments. Vestia igual que els cristians, portava les
mateixes armes, i fins i tot la seua politica estava vinculada als reis
cristians, pagant un tribut anual a canvi de la seua proteccio. Este aspecte
posseix una gran rellevancia dins de l'ambit andasuli, ya que, com senyal Viguera
Molins '(…) eixemplifica una tercera opcio en el panorama andasuli: la
del vassallage a distancia dels cristians, en alguna dependencia tributaria en
estos, pero conservant l'autonomia politica (que sera la formula aplicada
despres en exit pel regne nazari de Granada) (…)'.
Estem, puix, a 50 anys de l'arribada de Jaume I i la presencia
cristiana no soles era determinant a nivell poblacional sino que, fins i tot,
marcà la personalitat de la seua sobira el Rei Llop que mantenint moltes de les
seues tradicions originals cristianes pese al seu neoarabisme, parlava Llengua Valenciana
i mantenia un equilibri social i religios entre les diferents creencies del
regne moro valencià.
Precisament, l'arquebisbe En Rodrigo Jiménez de Rada, en la
seua obra Historia Arabum aludix a les intervencions que realisaven en
territori musulma el 'rei Llop' en defensa dels cristians i contra la pressio
almohade: '(…) Erat autem inter Vandalos
cismarinos uir prudentia preditus, liberalis, strenuus et benignus qui Mahomat
Abençahat et rex Lupus postea fuit dictus. Hic optinuit regnum Valentie et
regnum Murcie et que ad ea confi na pertinebant, Lorcam Vastam et Guadiex et
loca plurima circa ista. Christiani eciam plurima ocupaban donecuinientes
Almohades ab Affrica et Vandalia
Almorauides extirparunt. Set quia de aduentu forum in Historia Gótica fuimos
prosecuti, hic noluimus iterare'.
Atra senya que mostra que el cristianisme no soles pervivi baix
l'imperi musulma sino que tenia una gran força social en totes les seues tradicions
i creencies mos la dona el Papa Alexandre III que li enviaria
al Rei Llop dos cartes per a agrair-li l'especial tracte de favor que
dispensava als cristians mossaraps en els seus territoris en 1167 (71 any abans
de la conquista de Valéncia) 'cultores et
iedeles Chistiquadam speciali praerogativa diligis et honar et eis
familiaritalis gratiam nosceris non modicam exhibere'.
Aixina puix, resulten del tot falses les teories catalanistees que
fonamenten en la perduda de la societat cristiana la desaparicio del romanç
valencià antic, lo primer perque la vitalitat del cristianisme baix l'islam en
Valéncia està totalment documentat, com havem vist. Pero no soles foren els
60.000 mossaraps els que parlaven el 'romanç valencià' sino que els 2.000
judeus i gran part de la societat arabiga, la seua aristocracia i sobirans,
tambe compatibilisaven l'us de la Llengua Valenciana en l'arabic lo que fea que
les poetes moros ho incorporaren sigles abans de l'aplegada de Jaume I a les
seues poemes i cançons, com es l'eixemple de la Harches valencianes que, pese a
estar escrites en arabic, arremataven les seues estrofes finals (Moaxahas) en
romanç valencià.
Comentarios
Publicar un comentario